Un cànon literari d’occident?

El terme kanon, d’origen grec, remet al concepte de “vara o norma”. El cànon occidental és el conjunt d’obres d’art (literàries, musicals i artístiques), que han jugat un paper important en la formació de la cultura occidental. Pel que, el cànon literari és el total d’obres escrites i orals, que encara avui dia, subsistiexen. Dins del sistema literari, el terme cànon, subratlla l’existència d’un model o d’una proporció ideal al moment de considerar les obres literàries.

 

En el 1994, es va publicar la primera edició de ‘The Western Canon: the books and school of the ages’ , de l’autor Harold Bloom. El seu “Cànon Occidental” va  crear polèmica des de bon principi.

Configurar un canon literari, és una tasca complicada: la tria d’autors, crearà susceptibilitats sempre; el fet d’encabir els autors en un o altre moviment, portarà a controvèrsies; seleccionar una o una altra obra, comportarà opinions discrepants. Resulta inevitable, sigui quina sigui la selecció, trobar opinions a favor i en contra.

El cànon proposat per Harold Bloom, no ha passat desapercebut des de que es va publicar per primer cop. L’escriptor nordamericà, proposa un recorregut per la història de la literatura occidental a través de 26 autors: una selecció molt personal de l’erudit, centrada en la llengua anglesa i en la figura i obra de Shakespeare. El seu assaig recull també, en l’annex, un llistat d’autors i obres, agrupades per èpoques i països.

 

No estic d’acord en la tria concentrada d’escriptors que destaca en Harold Bloom, però no es pot negar el gran conexeiment que té d’ells. I què voleu que us digui, frases com “Shakespeare és el cànon” o que ell és “el més gran escriptor que podem arribar a conèixer”, em grinyolen massa. Bloom jerarquitza i només parla d’una part de la literatura occidental, fracciona i elimina masses noms i masses obres. I ell, tan partidari de defensar el plaer de la lectura i la llibertat del lector, amb el seu recorregut canònic, redueix i acota massa rígidament la literatura occidental.

N’hem parlat molts cops. Malgrat tot, crec que està bé llegir El cànon occidental de Bloom: no per seguir-lo com a dogma, sinó per anar més enllà i començar a crear la nostra pròpia selecció d’escriptors i escriptores. I donada la universalitat de la literatura, animaria a no quedar-nos amb l’occident, sinó mirar també cap a l’orient, i configurar així, llibre a llibre, lectura a lectura, una biblioteca personal. Perquè crec amb fermesa que el fet de gaudir amb un llibre, va més enllà de les mesures i de les normes.

 

El llibre d’avui:

Harold Bloom.

El cànon occidental. Els llibres i l’escola de les edats. Barcelona, Ed. Columna, 1996; 622 pàgines.

El cánon occidental. Barcelona, Ed. Anagrama, 1995; 592 pàgines.

 

Article d’interès:

Enric Sullà. El cànon literari: cap a una definició operativa. Revista Literatures, nº 5 (segona època).

Anuncis
Comments
2 Responses to “Un cànon literari d’occident?”
  1. David ha dit:

    El mateix Bloom deixa ben clar en el pròleg que aquesta llista seva només és una proposta. El problema és que molts lectors no nord-americans no van entendre que Bloom va utilitzar aquest llibre per atacar el que ell anomena “l’escola del ressentiment” i que engloba tota una sèrie de teòrics que han polititzat el debat literari als EUA.

  2. És cert que, com diu Bloom, es pot escriure un llibre sobre vint-i-sis autors, però no sobre quatrecents, i que és impossible dominar tot el cànon occidental, per més vida dedicada a la lectura (ja no entro en relectures, ni en profunditzacions). Totalment d’acord. Però, llavors, és plenament correcte dir que aquests escriptors escollits configuren “el seu propòsit de considerar-los com a representants de tot el cànon occidental”?
    En la seva Elegia, Bloom considera que l’existència del cànon occidental té com a finalitat la d’imposar límits i “establir un patró de mesura que no és en absolut polític o moral”, també ens reconeix que ningú té autoritat per dir-nos el que és el cànon occidental i que no pot ser exactament la llista que ell dóna, ni la de ningú altre. De nou, totalment d’acord. Però, ja al final, en dir que “Shakespeare és el cànon” i que “la diferència entre Shakespeare i els seus més directes rivals és qualitativa i quantitativa, i és aquesta doble diferència la que defineix la realitat i necessitat del cànon”, sense discutir la grandesa de Shakespeare, tot això grinyola.

    Ho he vist molts cops. Algú s’apropa per primer cop a aquest llibre, l’agafa, el mira i el deixa, el títol pesa excessivament. I no perquè es cregui estar realment davant d’un “pla de lectura per a tota la vida” (jo també la trobo una expressió “encantadora”), sinó per la contundència implícita que porta la paraula cànon. Per molt que digui en Bloom, se’m fa difícil creure que mentre l’escrivia, pensava en aquell “lector corrent” (de la mateixa manera que diria que sí que hi pensava quan va escriure “Com llegir i per què”). En qui pensava, doncs, quan el va escriure? A part del seu propi plaer en d’escriure’l, per alguns amics, coneguts i lectors erudits, una resposta em ve al cap: pels propis lectors de l’escola del ressentiment.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

%d bloggers like this: