Escriure o la pràctica de l’alquímia.

Volia parlar de literatura catalana, com a lectora, sense més. Dos noms em ballaven pel cap, i m’he decidit per ella. Abans d’entrar en la seva novel.la, m’aturo a rellegir, no sabria dir quants cops ho he fet!, el seu pròleg.

“Una novel.la es fa amb una gran quantitat d’intuïcions, amb una certa quantitat d’imponderables, amb agonies i amb resurreccions de l’ànima, amb exaltacions, amb desenganys, amb reserves de memòria involuntària… tota una alquímia. Si jo no he sentit mai cap emoció davant d’una posta de sol, ¿com puc descriure, o, millor dit, suggerir la màgia d’una posta de sol? Els carrers han estat sempre motiu d’inspiració, com algun tros d’una bona pel.lícula, com un parc en tot l’esclat de la primavera o gebrat i esquelètic a l’hivern, com la bona música sentida en el moment precís, com la cara de certes persones absolutament desconegudes que tot d’una creues, que t’atreuen i no veuràs mai més. Per això et deixen una recança difícil d’explicar amb paraules. Una mà, en una pintura, et pot donar tot un personatge. Una mirada et pot impressionar més que no pas la bellesa d’uns ulls. Un somriure enigmàtic que de vegades pot ser només la contracció d’uns determinats nervis facials, et roba el cor i necessites fer-lo perdurar. Penses: si pogués descriure aquesta mica de moviment gairebé imperceptible que canvia tota una expressió…”

Ho va fer. Els seus personatges són una mica ella sense ser ella, ho sé i no em pregunteu per què. Ells, fragments de reflexos seus, col.locats un al costat de l’altre, per mitjà de les paraules, van encaixant i prenent forma i vida més enllà del paper. Entenc que digués que quedava esgotada quan acabava d’escriure una novel.la, “Escriure bé costa”. Escriure bé és temps i esforç i quelcom més. Un cop escrit això, no deixo de pensar en les taules plenes de novetats, en aquells que cada any treuen un llibre, i em ve al cap la seva frase “Una novel.la són paraules” i tots els possibles resultats que poden arribar a sorgir i faig una ganyota. Em trec del cap el mal regust de certes lectures, i em quedo amb les que m’han agradat, les que m’han captivat. I em passa que, de la mateixa manera que ella afirmava que podies quedar impressionada per una mirada, independentment de si els ulls eren o no bonics, en certes ocasions, un petit fragment, un gir, una imatge, pot quedar gravat dins meu amb una força més enllà del relat. Però ara sé que em perdo, i no era aquest el meu propòsit.

Volia començar parlant de Mercè Rodoreda i el seu Mirall trencat. Quan el vaig llegir per primer cop, recordo com em va afectar, em va fer mal. No sé on, però sentia un dolor dins meu que no podia determinar. És curiós, però aquest trasbals no ha desaparegut amb els anys ni amb les lectures. Mirall trencat té una mica de laberint, cada fragment et marca un caminal. Vist des de dalt, amb perspectiva, el conjunt pren una bella forma imbricada, atractiva, suggerent. Un cop dins, canvia, t’atrapa, t’hi perds. Hi ha moments plàcids i d’altres tenen tanta força, que t’agafen i t’arrosseguen sense miraments…

Una gran lectura, bella,  complexa i densa de Mercè Rodoreda, l’alquimista de les paraules.

 

Mercè Rodoreda. Mirall trencat (1974); Barcelona: Club Editor, 8a. edició, 1988.

Text del Pròleg a “Mirall trencat”, pàgines 13-14.

 

Imatge, font internet.

Anuncis
Comments
2 Responses to “Escriure o la pràctica de l’alquímia.”
  1. kweilan2 ha dit:

    Fa poc vaig llegir Jardí vora el mar que no coenixia i de nou vaig recordar altres obres com la que comentes i lo molt que em van agradar.

  2. Jardí vora el mar és una novel.la molt bona que, per moltes qüestions, ha quedat sempre en una racó, a l’ombra. Crec fermament que treure-la d’allí és feina nostra. En el pròleg de Mirall trencat, al que faig referència en l’escrit, en parla amb aquestes paraules: ” ‘Jardí vora el mar’, la darrera publicada de les meves novel.les, cronològicament la primera que vaig escriure després del gran marasme, per a mi és important perquè obre el camí a les altres. Desig de superació, plaer d’escriure, deixar-me creure que encara en sabia una mica, que podia anar més lluny, que els meus anhels d’adolescent no havien mort.” Ja només per aquesta afirmació, en el moment que es decideix aprofundir en l’obra de Mercè Rodoreda (no per estudi, sinó pel senzill plaer de llegir), Jardí vora el mar surt de les ombres.
    Ens llegim sempre, Kweilan.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

%d bloggers like this: